MIRRA En la mitologia grega, Mirra era la filla de Tíes, rei d’Asiria, o Cíniras, rei de Xipre, i mare d’Adonis. Mirra, enamorada del seu pare, amb l’ajuda de la seva nodrissa va anar al llit amb ell fent-se passar per una altra. Però llavors, Cíniras va descobrir l’engany i Mirra va haver de fugir corrents per tal de que no la matés. Quan va arribar al desert d’Aràbia, després de l’incest, va suplicar als deus misericòrdia, i aquests la van transformar en un arbre de mirra. Alhora, pel forat de l’escorça de la planta, va néixer el seu fill Adonis. (Aquest va tenir relacions amb Afrodita, va ser ferit per un senglar i de la seva sang, Afrodita en va fer brollar la flor de l’anemone.
XIPRER Als boscos de Cartea hi havia un cérvol al que les nimfes del lloc tenien per sagrat. No li faltava res, i amb el pas dels anys es va acostumar a passejar tranquil•lament per tot arreu sense que fos atacat. Les seves banyes brillaven com l’or i penjaven del seu coll collars de diamants. Portava una cinta de plata al front amb perles. Amb qui més va congeniar va ser amb Cipariso, el més bonic de Ceos, illa de Kea. Aquest sempre acompanyava el cérvol i congeniaven molt bé, a vegades muntava sobre el seu llom. Però un dia, el cérvol es va tombar a dormir després de menjar, mentre Cipariso havia sortit a caçar acompanyat del déu Apol•lo. Aquest, va divisar una forma darrere uns arbusts i va llançar una javelina. Cipariso va córrer a veure la peça que havia caçat i va resultar ser el seu gran amic, el cérvol. No el van poder salvar i Cipariso, que plorava desconsoladament sobre el cérvol, va desitjar la seva pròpia mort. Va demanar als deus estar per sempre de dol, i un cop esgotades les seves llàgrimes, els seus membres van començar a tornar-se de color verd i li va créixer el cabell. Se li va embolicar, adquirint una gran alçada des d’on podia veure les estrelles des de la seva copa. Apol•lo va quedar molt trist amb la pèrdua. i els déus el van transformar en un Xiprer.
PI NEGRE Pan era amant de Pitis, qui també era estimada per Bòreas. Aquest, arrossegat per l’enveja va llançar a Pitis des de dalt d’una roca precipitant-lo cap al buit. Llavors Gea, sentint tristesa, el va transformar en un pi, sent Pan des de llavors, qui és coronat per les fulles del pi.
Mite Mirra La llegenda narra el incest entre el rei Tías y la seva filla, Mirra. Aquest rei de Síria s’aprofitava de la bellesa de la seva filla, fins i tot dient que la seva bellesa era similar a la deessa Afrodita. Afrodita a causa d’aquesta ofesa, incita a Mirra un desig desproporcionat cap al seu pare. Mirra accedeix a diverses trobades sense revelar la seva identitat. Després de 12 trobades, el rei reconeix a la seva amant. Furiós per aquesta situació, comença a perseguir-la buscant la seva mort. Mirra morta de por pel perill que corria la seva vida, demana la protecció als deus i aquests li transformen en un arbre, l’arbre de Mirra. L’escorça de l’arbre va començar a obrir-se als deus mesos, donant a llum un fill de increïble bellesa anomenat Adonis.
Xiprer En els camps de Cartea, les nimfes tenien com a sagrat un gran cérvol. Amb el pas dels anys, aquest estava acostumat a passejar tranquil•lament per tota la comarca sense que els animals o els humans l’ataquessin. El cérvol sense temor es deixava acariciar per cada persona, però sense dubte amb qui més va congeniar va ser amb Cipariso, el més bell de totes les persones de l’antiga illa de Kea. Aquest li acompanyava a tot arreu, fins que un dia, el cérvol es va dormir sota un arbre. Ciparisa havia sortit a caçar en companyia del seu amic Febo. De sobte, va veure un animal al bosc i després de llançar la seva javelina va veure quin animal havia caçat. Cipariso es va quedar de pedra quan va veure que va ferir de mort al seu amic. No van poder fer res, Cipariso va quedar agenollat i derramant llàgrimes sobre el cadàver del seu amic cérvol. Aquest va demanar als deus no deixar el dol tot el temps. Sense llàgrimes, els seus membres van començar a transformar-se de color verd i a créixer el cabell adquirint una gran altura des de la que podia mirar les estrelles des de la copa. Així, aquest es va convertir en un xiprer.
Àlber El àlber estava dedicat al deu Hades, el rei dels morts. El arbre va brotar a l’existència del amor d’Hades per Leuca, fills del déu del mar. Al morir aquesta Hades va fer sorgir el pollancre blanc en els camps Eliseos, on estaven les animes dels morts. D’altra banda també troben la llegenda de les Helíades, filles del deu Helios, que van quedar petrificades al saber la mort del seu germà Faeton. Les quals es van transformar en àlbers.
Pi Pitis va ser un amor desafortunat de Pan. Aquesta nimfa també era estimada per Boreas, el déu del vent. Pitis va preferir a Pan, per aquest motiu Boreas es va enfadar amb ella i per venjança la va tirar des de una roca. Des de aquest moment, Gea trista al veure a Pan d’aquesta manera, va transformant a Pitis en l’arbre que porta el seu nom, el Pi.
Segons la mitologia grega Mirra fou una heroïna filla de Cínires, rei de Xipre, i de Cencreis. Cencreis presumia de la bellesa de la seva Mirra, i va dir que la seva bellesa era més gran que la de la pròpia Afrodita. Afrodita per venjar-se va incitar a Mirra a tenir relacions incestuoses amb el seu pare.Enamorada del seu propi pare comptà amb la complicitat de la seva nodrissa per ajaçar-se amb ell fent-se passar per una altra. Però Cíniras descobrí l'engany, i llavors hagué de fugir corrents perquè no la matés. En arribar al desert d'Aràbia, gràvida per l'incest, va suplicar la misericòrdia dels déus, que la van transformar en arbre de mirra. Al mateix temps, per un forat de l'escorça d'aquella planta va néixer el seu fill Adonis.
L’origen mitològic del pi.
Al déu Pan se li atribueix l’origen del Pi. Explica el mite que Pítia, una bella nimfa, era estimada per Boreas i Pan. Aquesta però, decidí quedar-se amb el déu Pan. Boreas molt enutjat va decidir llençar-la per un turó. El déu Pan va caure en una profunda tristesa, i Gea, piadosa va decidir transformar el cos difunt de Pítia en un arbre, el pi. Des d’aleshores, el déu Pan es coronat amb branques de pi.
L’origen mitològic del xiprer.
Entre molts amants masculins, Apol.lo va tenir un affaire amb Ciparís, un descendent d'Hèracles. Apol•lo li regalà un formós cérvol domesticat com a company, però Ciparís el matà accidentalment amb un pilum quan jeia dormint entre els matolls. Ciparís demanà a Apol•lo que fes que les seves llàgrimes rodolessin eternament. Apol•lo va accedir a la petició transformant-lo en un xiprer, del qual hom diu que és un arbre representatiu de la tristesa perquè la saba forma petites gotes que semblen llàgrimes regalimant pel tronc.
M'ha estat impossible trobar l'origen mitològic dels àlbers o pollancres, tot i que veig que per aquí si ho han fet!
Ja veig que els àlbers blancs o platejats us han donat feina. El mite més comú és de les filles d'Helios, plorant la mort del seu germà Faetont. Com sabeu les fulles semblen platejades d'una banda i, als primers jJocs Olímpics, es coronava al atletes amb fulles d'àlber, en record de la corona que portava Hèracles en tornar de l'Hades.
Mirra, segons la mitologia grega era la filla de Ties, el rei de Síria. La seva mare va incórrer a la còlera d'Afrodita en observar que la seva filla era més bella que la deessa. Afrodita en venjança va impulsar a Mirra a desitjar i estimar el seu pare provocant Aixa un incest. La jove va voler suïcidar-se ja que el seu pare no es fixava en ella , però finalment per consell de la seva nodrissa, va aconseguir enganyar al seu pare i es va unir a ell durant dotze nits. L'última nit el pare va descobrir l'engany i va voler matar a la seva filla, amb un càstig. Davant d’aquest fet, Afrodita es va apiadar de Mirra i per salvar-la de la ira del seu pare, la va convertir en un arbre, el qual va portar el seu nom. No obstant això, ella convertida en arbre va començar a plorar per la tristesa acumulada i les seves llàgrimes van donar origen a una resina amb un perfum exquisit.
El Xiprer
En els camps de Carteja hi havia un cérvol al que les nimfes del lloc tenien per sagrat. No li faltava de res a l'animal, que amb el pas dels anys s'havia acostumat a córrer i passejar tranquil•lament per tota la comarca sense que humans, ni altres éssers li ataquessin; doncs notable era la seva presència. Les seves banyes brillaven com l'or; i penjaven del seu tornejat coll collarets de diamants; una cinta de plata, cenyia el seu front, de la qual penjaven petites perles, que es movien graciosament quan es movia, a joc amb les dues grans perles de les seves orelles. El cérvol, sense temor, es deixava acariciar de tota persona; però sens dubte, amb qui més va congeniar, va anar amb Cipariso, el més bell de les gents de Ceos, l'antiga illa de Kea. El noi acompanyava al cérvol en les seves anades i vingudes, portant-li a les deus més netes per beure i a les millors pastures per menjar; li feia garlandes de flors que penjava de les seves lluentes astes i, de vegades, muntava sobre el seu llom. Però va succeir un dia, que el cérvol sagrat, es va tombar a dormir després d'una bona golafre. Cipariso havia sortit a caçar en companyia del seu amic el déu Febus Apol•lo. Va albirar un embalum darrere d'uns arbustos i va llançar contra el la seva javelina. Cipariso va córrer a veure la peça que hi havia encertat. L'arma del maco jove, que no havia reconegut al seu benvolgut amic, va ferir de mort al sagrat cérvol de les nimfes. Res van poder fer ni Febus amb els seus coneixements mèdics ni Cipariso que plorava desconsolat sobre el cérvol, desitjant, ell mateix, la mort. Tampoc va aconseguir Febus treure del cap de Cipariso el seu desig de morir. L'agraciat jove va quedar de genolls, vessant llàgrima després de llàgrima, sobre el cadàver del seu estimat cérvol, demanant als déus estar de dol tot el temps. Esgotades totes les llàgrimes, van començar els seus membres a tornar-se de color verd i a créixer-li el pèl que se li va embullar i va endurir; adquirint una gran altura des de la qual podia mirar els estels des de la seva copa.
L’àlber blanc Segons la mitologia grega, Faetont o Faetó fou un heroi, fill d'Hèlios i de Clímene (encara que Mèrops va ésser, posteriorment, el seu pare adoptiu). Un dia, Èpaf va posar en dubte la seua filiació, i el noi va acudir a Hèlios perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. Hèlios no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont conduís el seu carro. Però, quan els cavalls s'adonaren que no duien l'auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los. Els tombs de l'astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, on van proliferar els incendis, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l'univers. Les seves germanes, les quals eren filles d’Helios, van plorar per la seva mort i de les seves llàgrimes sorgiren els àlbers o pollancres. El pi negre Pítia, en la mitologia grega, era una nimfa l'amor de les quals es disputaven Pan i Boreas. Pítia va preferir a Pan, i Boreas, d'una ventallada, la va estavellar contra una roca. Gea, compadida, la va transformar en l'arbre pi. En una altra versió del mite, l'elecció de Pítia és l'oposada, i és Pa el que la mata; o bé la metamorfosi es produeix mentre Pítia fugia de Pan, i aquest va prendre com a atribut la corona i garlandes de pi en la seva memòria. Pitys (Πίτυς) és "pi" en llengua grega, i aquest nom porten també les illes Pitiuses.
En la mitologia grega, Jacint era fill d'Amicles, rei d'Esparta i de Diomeda. Jove molt bell, va ser estimat per Zèfir i pel déu Apol•lo. Hi ha diferents versions sobre el mite de Jacint i d’on prové la seva flor però la més coneguda és la següent. Un bon dia practicant l'esport del llançament de disc, Apol•lo li provocà per accident una ferida mortal. De la sang que va brollar de la ferida de Jacint, Apol•lo en va fer brotar la flor del mateix nom, a las fulles de les quals apareixia la lletra Y. Era especialment adorat a la ciutat d'Amicles com un heroi i es feia un festival (la Jacíntia) en honor seu. Una altra versió no tan coneguda del mite afegeix que el responsable de la mort de Jacint va ser el déu-vent Zèfir. La bellesa del noi va provocar una disputa amorosa entre Zèfir i Apol•lo. Gelós que Jacint hagués preferit l'amor d'Apol•lo, Zèfir va desviar el disc amb la intenció de ferir i matar Jacint. No obstant això, mentre agonitzava, Apol•lo no va permetre que Hades, el déu dels morts, reclamés el noi; de la sang vessada del jove va fer brollar una flor, el jacint. Segons la versió d'Ovidi, les llàgrimes d'Apol•lo van caure sobre els pètals de la flor i la van convertir en un senyal de dol. En altres variacions Zèfir té una forma física i per castigar-lo Apol•lo el converteix en vent perquè no danyi ningú més.
Les Orquídies Hi ha dos possibles orígens mitològics sobre aquestes. El primer mite s’explica que Orchis, fill d'una nimfa i un sàtir, durant les festivitats en honor del déu Bacus, va beure a l'excés i, en estat d'embriaguesa, va cometre un pecat imperdonable: va fer l'amor a una sacerdotessa. Aquesta acció li va valer el càstig dels déus morint devorat per la feres. Plens de dolor, els seus pares van suplicar als déus que li retornessin la vida al seu fill; aquests van accedir a condició que Orchis en la seva vida futura proporcionés satisfacció als homes. Així va ser com Orchis va acabar transformat en orquídia Els grecs creien que menjant-se les flors de les orquídies despertaven en el seu interior els poders eròtics i l'energia sexual del difunt Orchis. Una altra de les llegendes explica, que un càlid matí va aparèixer en les costes de Java una deessa recoberta amb un delicat i perfumat xal. Passejava plàcidament per un bosc de sàndals, roures, castanyers i magnòlies, on els rajos del sol es filtraven entre les branques dels arbres dissipant les ombres de la nit. En desaparèixer la deessa, va quedar sobre una branca el delicat xal, en els plecs del qual jugaven les ombres i la llum. El xal es va transformar en una bella i misteriosa flor, l'orquídia, una de les més belles i delicades de la naturalesa. La planta va morir quan els homes, sense delicadesa alguna, la van calcigar deixant-la en el sòl. Només la bondat de la deessa va poder fer reviure els gèrmens que van quedar, a fi que al món, des de llavors florissin per a admiració de tots els éssers que a ell pertanyien. Avui, són flors de saló, de luxe, però ahir les ajuntaven els homes i les dones del poble en grans rams per a ofrena als seus déus.
Les anemones Segons la mitologia grega, Adonis fou un heroi, fill de Cínires, rei de Xipre, i de Mirra. Fou recollit per Afrodita en el moment de néixer i confiat a Persèfone perquè el criés. Es convertí en un jove d'extraordinària bellesa, que suscità la passió d'Afrodita; però Persèfone el volia també per a ella, i Zeus hagué de resoldre que passés quatre mesos de l'any amb l'una, quatre amb l'altra i els quatre restants quedés lliure. Adonis, doncs, preferí passar vuit mesos seguits amb Afrodita. Un dia, anant de cacera, va ser ferit mortalment per un senglar; llavors la deessa, adolorida, prengué unes gotes de la seva sang i en féu brollar una flor d'anemone, que amb la seva desclosa anuncia la primavera.Tant el personatge com el mite tenen origen en el déu siríac Adon -el senyor-, i entre els grecs la seua figura fou objecte d'un culte mistèric, amb ritus de procedència oriental.
2-B: Sandra Garcia del Pino
ResponEliminaMIRRA
En la mitologia grega, Mirra era la filla de Tíes, rei d’Asiria, o Cíniras, rei de Xipre, i mare d’Adonis. Mirra, enamorada del seu pare, amb l’ajuda de la seva nodrissa va anar al llit amb ell fent-se passar per una altra. Però llavors, Cíniras va descobrir l’engany i Mirra va haver de fugir corrents per tal de que no la matés. Quan va arribar al desert d’Aràbia, després de l’incest, va suplicar als deus misericòrdia, i aquests la van transformar en un arbre de mirra. Alhora, pel forat de l’escorça de la planta, va néixer el seu fill Adonis. (Aquest va tenir relacions amb Afrodita, va ser ferit per un senglar i de la seva sang, Afrodita en va fer brollar la flor de l’anemone.
XIPRER
Als boscos de Cartea hi havia un cérvol al que les nimfes del lloc tenien per sagrat. No li faltava res, i amb el pas dels anys es va acostumar a passejar tranquil•lament per tot arreu sense que fos atacat. Les seves banyes brillaven com l’or i penjaven del seu coll collars de diamants. Portava una cinta de plata al front amb perles. Amb qui més va congeniar va ser amb Cipariso, el més bonic de Ceos, illa de Kea. Aquest sempre acompanyava el cérvol i congeniaven molt bé, a vegades muntava sobre el seu llom.
Però un dia, el cérvol es va tombar a dormir després de menjar, mentre Cipariso havia sortit a caçar acompanyat del déu Apol•lo. Aquest, va divisar una forma darrere uns arbusts i va llançar una javelina. Cipariso va córrer a veure la peça que havia caçat i va resultar ser el seu gran amic, el cérvol. No el van poder salvar i Cipariso, que plorava desconsoladament sobre el cérvol, va desitjar la seva pròpia mort. Va demanar als deus estar per sempre de dol, i un cop esgotades les seves llàgrimes, els seus membres van començar a tornar-se de color verd i li va créixer el cabell. Se li va embolicar, adquirint una gran alçada des d’on podia veure les estrelles des de la seva copa. Apol•lo va quedar molt trist amb la pèrdua. i els déus el van transformar en un Xiprer.
PI NEGRE
Pan era amant de Pitis, qui també era estimada per Bòreas. Aquest, arrossegat per l’enveja va llançar a Pitis des de dalt d’una roca precipitant-lo cap al buit. Llavors Gea, sentint tristesa, el va transformar en un pi, sent Pan des de llavors, qui és coronat per les fulles del pi.
Molt bé, Sandra.
EliminaNo era tan difícil, oi ?
He afegit un enllaç al web perquè us resulti més fàcil trobar-lo.
Mite Mirra
ResponEliminaLa llegenda narra el incest entre el rei Tías y la seva filla, Mirra. Aquest rei de Síria s’aprofitava de la bellesa de la seva filla, fins i tot dient que la seva bellesa era similar a la deessa Afrodita. Afrodita a causa d’aquesta ofesa, incita a Mirra un desig desproporcionat cap al seu pare. Mirra accedeix a diverses trobades sense revelar la seva identitat. Després de 12 trobades, el rei reconeix a la seva amant. Furiós per aquesta situació, comença a perseguir-la buscant la seva mort. Mirra morta de por pel perill que corria la seva vida, demana la protecció als deus i aquests li transformen en un arbre, l’arbre de Mirra. L’escorça de l’arbre va començar a obrir-se als deus mesos, donant a llum un fill de increïble bellesa anomenat Adonis.
Xiprer
En els camps de Cartea, les nimfes tenien com a sagrat un gran cérvol. Amb el pas dels anys, aquest estava acostumat a passejar tranquil•lament per tota la comarca sense que els animals o els humans l’ataquessin. El cérvol sense temor es deixava acariciar per cada persona, però sense dubte amb qui més va congeniar va ser amb Cipariso, el més bell de totes les persones de l’antiga illa de Kea. Aquest li acompanyava a tot arreu, fins que un dia, el cérvol es va dormir sota un arbre. Ciparisa havia sortit a caçar en companyia del seu amic Febo. De sobte, va veure un animal al bosc i després de llançar la seva javelina va veure quin animal havia caçat. Cipariso es va quedar de pedra quan va veure que va ferir de mort al seu amic. No van poder fer res, Cipariso va quedar agenollat i derramant llàgrimes sobre el cadàver del seu amic cérvol. Aquest va demanar als deus no deixar el dol tot el temps. Sense llàgrimes, els seus membres van començar a transformar-se de color verd i a créixer el cabell adquirint una gran altura des de la que podia mirar les estrelles des de la copa. Així, aquest es va convertir en un xiprer.
Àlber
El àlber estava dedicat al deu Hades, el rei dels morts. El arbre va brotar a l’existència del amor d’Hades per Leuca, fills del déu del mar. Al morir aquesta Hades va fer sorgir el pollancre blanc en els camps Eliseos, on estaven les animes dels morts.
D’altra banda també troben la llegenda de les Helíades, filles del deu Helios, que van quedar petrificades al saber la mort del seu germà Faeton. Les quals es van transformar en àlbers.
Pi
Pitis va ser un amor desafortunat de Pan. Aquesta nimfa també era estimada per Boreas, el déu del vent. Pitis va preferir a Pan, per aquest motiu Boreas es va enfadar amb ella i per venjança la va tirar des de una roca. Des de aquest moment, Gea trista al veure a Pan d’aquesta manera, va transformant a Pitis en l’arbre que porta el seu nom, el Pi.
Marta Rodríguez
L’origen mitològic de la mirra.
ResponEliminaSegons la mitologia grega Mirra fou una heroïna filla de Cínires, rei de Xipre, i de Cencreis.
Cencreis presumia de la bellesa de la seva Mirra, i va dir que la seva bellesa era més gran que la de la pròpia Afrodita. Afrodita per venjar-se va incitar a Mirra a tenir relacions incestuoses amb el seu pare.Enamorada del seu propi pare comptà amb la complicitat de la seva nodrissa per ajaçar-se amb ell fent-se passar per una altra. Però Cíniras descobrí l'engany, i llavors hagué de fugir corrents perquè no la matés. En arribar al desert d'Aràbia, gràvida per l'incest, va suplicar la misericòrdia dels déus, que la van transformar en arbre de mirra. Al mateix temps, per un forat de l'escorça d'aquella planta va néixer el seu fill Adonis.
L’origen mitològic del pi.
Al déu Pan se li atribueix l’origen del Pi. Explica el mite que Pítia, una bella nimfa, era estimada per Boreas i Pan. Aquesta però, decidí quedar-se amb el déu Pan. Boreas molt enutjat va decidir llençar-la per un turó. El déu Pan va caure en una profunda tristesa, i Gea, piadosa va decidir transformar el cos difunt de Pítia en un arbre, el pi. Des d’aleshores, el déu Pan es coronat amb branques de pi.
L’origen mitològic del xiprer.
Entre molts amants masculins, Apol.lo va tenir un affaire amb Ciparís, un descendent d'Hèracles. Apol•lo li regalà un formós cérvol domesticat com a company, però Ciparís el matà accidentalment amb un pilum quan jeia dormint entre els matolls. Ciparís demanà a Apol•lo que fes que les seves llàgrimes rodolessin eternament. Apol•lo va accedir a la petició transformant-lo en un xiprer, del qual hom diu que és un arbre representatiu de la tristesa perquè la saba forma petites gotes que semblen llàgrimes regalimant pel tronc.
M'ha estat impossible trobar l'origen mitològic dels àlbers o pollancres, tot i que veig que per aquí si ho han fet!
Ja veig que els àlbers blancs o platejats us han donat feina. El mite més comú és de les filles d'Helios, plorant la mort del seu germà Faetont.
ResponEliminaCom sabeu les fulles semblen platejades d'una banda i, als primers jJocs Olímpics, es coronava al atletes amb fulles d'àlber, en record de la corona que portava Hèracles en tornar de l'Hades.
Xavier Planell
ResponEliminaArbres i flors de la mitologia grega
La Mirra
Mirra, segons la mitologia grega era la filla de Ties, el rei de Síria. La seva mare va incórrer a la còlera d'Afrodita en observar que la seva filla era més bella que la deessa.
Afrodita en venjança va impulsar a Mirra a desitjar i estimar el seu pare provocant Aixa un incest. La jove va voler suïcidar-se ja que el seu pare no es fixava en ella , però finalment per consell de la seva nodrissa, va aconseguir enganyar al seu pare i es va unir a ell durant dotze nits. L'última nit el pare va descobrir l'engany i va voler matar a la seva filla, amb un càstig.
Davant d’aquest fet, Afrodita es va apiadar de Mirra i per salvar-la de la ira del seu pare, la va convertir en un arbre, el qual va portar el seu nom. No obstant això, ella convertida en arbre va començar a plorar per la tristesa acumulada i les seves llàgrimes van donar origen a una resina amb un perfum exquisit.
El Xiprer
En els camps de Carteja hi havia un cérvol al que les nimfes del lloc tenien per sagrat. No li faltava de res a l'animal, que amb el pas dels anys s'havia acostumat a córrer i passejar tranquil•lament per tota la comarca sense que humans, ni altres éssers li ataquessin; doncs notable era la seva presència. Les seves banyes brillaven com l'or; i penjaven del seu tornejat coll collarets de diamants; una cinta de plata, cenyia el seu front, de la qual penjaven petites perles, que es movien graciosament quan es movia, a joc amb les dues grans perles de les seves orelles. El cérvol, sense temor, es deixava acariciar de tota persona; però sens dubte, amb qui més va congeniar, va anar amb Cipariso, el més bell de les gents de Ceos, l'antiga illa de Kea. El noi acompanyava al cérvol en les seves anades i vingudes, portant-li a les deus més netes per beure i a les millors pastures per menjar; li feia garlandes de flors que penjava de les seves lluentes astes i, de vegades, muntava sobre el seu llom.
Però va succeir un dia, que el cérvol sagrat, es va tombar a dormir després d'una bona golafre. Cipariso havia sortit a caçar en companyia del seu amic el déu Febus Apol•lo. Va albirar un embalum darrere d'uns arbustos i va llançar contra el la seva javelina. Cipariso va córrer a veure la peça que hi havia encertat. L'arma del maco jove, que no havia reconegut al seu benvolgut amic, va ferir de mort al sagrat cérvol de les nimfes. Res van poder fer ni Febus amb els seus coneixements mèdics ni Cipariso que plorava desconsolat sobre el cérvol, desitjant, ell mateix, la mort. Tampoc va aconseguir Febus treure del cap de Cipariso el seu desig de morir. L'agraciat jove va quedar de genolls, vessant llàgrima després de llàgrima, sobre el cadàver del seu estimat cérvol, demanant als déus estar de dol tot el temps. Esgotades totes les llàgrimes, van començar els seus membres a tornar-se de color verd i a créixer-li el pèl que se li va embullar i va endurir; adquirint una gran altura des de la qual podia mirar els estels des de la seva copa.
L’àlber blanc
ResponEliminaSegons la mitologia grega, Faetont o Faetó fou un heroi, fill d'Hèlios i de Clímene (encara que Mèrops va ésser, posteriorment, el seu pare adoptiu).
Un dia, Èpaf va posar en dubte la seua filiació, i el noi va acudir a Hèlios perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. Hèlios no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont conduís el seu carro. Però, quan els cavalls s'adonaren que no duien l'auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los. Els tombs de l'astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, on van proliferar els incendis, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l'univers. Les seves germanes, les quals eren filles d’Helios, van plorar per la seva mort i de les seves llàgrimes sorgiren els àlbers o pollancres.
El pi negre
Pítia, en la mitologia grega, era una nimfa l'amor de les quals es disputaven Pan i Boreas. Pítia va preferir a Pan, i Boreas, d'una ventallada, la va estavellar contra una roca. Gea, compadida, la va transformar en l'arbre pi. En una altra versió del mite, l'elecció de Pítia és l'oposada, i és Pa el que la mata; o bé la metamorfosi es produeix mentre Pítia fugia de Pan, i aquest va prendre com a atribut la corona i garlandes de pi en la seva memòria. Pitys (Πίτυς) és "pi" en llengua grega, i aquest nom porten també les illes Pitiuses.
El Jacint
ResponEliminaEn la mitologia grega, Jacint era fill d'Amicles, rei d'Esparta i de Diomeda. Jove molt bell, va ser estimat per Zèfir i pel déu Apol•lo.
Hi ha diferents versions sobre el mite de Jacint i d’on prové la seva flor però la més coneguda és la següent. Un bon dia practicant l'esport del llançament de disc, Apol•lo li provocà per accident una ferida mortal. De la sang que va brollar de la ferida de Jacint, Apol•lo en va fer brotar la flor del mateix nom, a las fulles de les quals apareixia la lletra Y. Era especialment adorat a la ciutat d'Amicles com un heroi i es feia un festival (la Jacíntia) en honor seu. Una altra versió no tan coneguda del mite afegeix que el responsable de la mort de Jacint va ser el déu-vent Zèfir. La bellesa del noi va provocar una disputa amorosa entre Zèfir i Apol•lo. Gelós que Jacint hagués preferit l'amor d'Apol•lo, Zèfir va desviar el disc amb la intenció de ferir i matar Jacint. No obstant això, mentre agonitzava, Apol•lo no va permetre que Hades, el déu dels morts, reclamés el noi; de la sang vessada del jove va fer brollar una flor, el jacint. Segons la versió d'Ovidi, les llàgrimes d'Apol•lo van caure sobre els pètals de la flor i la van convertir en un senyal de dol. En altres variacions Zèfir té una forma física i per castigar-lo Apol•lo el converteix en vent perquè no danyi ningú més.
Les Orquídies
Hi ha dos possibles orígens mitològics sobre aquestes. El primer mite s’explica que Orchis, fill d'una nimfa i un sàtir, durant les festivitats en honor del déu Bacus, va beure a l'excés i, en estat d'embriaguesa, va cometre un pecat imperdonable: va fer l'amor a una sacerdotessa. Aquesta acció li va valer el càstig dels déus morint devorat per la feres.
Plens de dolor, els seus pares van suplicar als déus que li retornessin la vida al seu fill; aquests van accedir a condició que Orchis en la seva vida futura proporcionés satisfacció als homes. Així va ser com Orchis va acabar transformat en orquídia Els grecs creien que menjant-se les flors de les orquídies despertaven en el seu interior els poders eròtics i l'energia sexual del difunt Orchis.
Una altra de les llegendes explica, que un càlid matí va aparèixer en les costes de Java una deessa recoberta amb un delicat i perfumat xal. Passejava plàcidament per un bosc de sàndals, roures, castanyers i magnòlies, on els rajos del sol es filtraven entre les branques dels arbres dissipant les ombres de la nit. En desaparèixer la deessa, va quedar sobre una branca el delicat xal, en els plecs del qual jugaven les ombres i la llum. El xal es va transformar en una bella i misteriosa flor, l'orquídia, una de les més belles i delicades de la naturalesa. La planta va morir quan els homes, sense delicadesa alguna, la van calcigar deixant-la en el sòl. Només la bondat de la deessa va poder fer reviure els gèrmens que van quedar, a fi que al món, des de llavors florissin per a admiració de tots els éssers que a ell pertanyien. Avui, són flors de saló, de luxe, però ahir les ajuntaven els homes i les dones del poble en grans rams per a ofrena als seus déus.
Les anemones
Segons la mitologia grega, Adonis fou un heroi, fill de Cínires, rei de Xipre, i de Mirra. Fou recollit per Afrodita en el moment de néixer i confiat a Persèfone perquè el criés. Es convertí en un jove d'extraordinària bellesa, que suscità la passió d'Afrodita; però Persèfone el volia també per a ella, i Zeus hagué de resoldre que passés quatre mesos de l'any amb l'una, quatre amb l'altra i els quatre restants quedés lliure. Adonis, doncs, preferí passar vuit mesos seguits amb Afrodita. Un dia, anant de cacera, va ser ferit mortalment per un senglar; llavors la deessa, adolorida, prengué unes gotes de la seva sang i en féu brollar una flor d'anemone, que amb la seva desclosa anuncia la primavera.Tant el personatge com el mite tenen origen en el déu siríac Adon -el senyor-, i entre els grecs la seua figura fou objecte d'un culte mistèric, amb ritus de procedència oriental.
Molt bé, Xavi. Has recuperat el temps perdut.
Elimina