Tenia pensat escriure un article sobre el que
representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva
a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics,
els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré
del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs
Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra
del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la
tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle
d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica
Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest
Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers
anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.
La primera part del
discurs és una exaltació de la democràcia, un règim que Pèricles descriu com a
creació original de la seva ciutat. L’administració d’Atenes, ens diu Pèricles,
està en mans de la majoria dels ciutadans, els quals d’altra banda viuen sota
un règim d’igualtat sota la llei. Evidentment, Pèricles està deixant fora del
seu radi moral els no-ciutadans (esclaus i estrangers) i les dones, a les que
Atenes tractava com a ciutadanes de segona categoria. Però no hi ha dubte que,
en les condicions del món del segle V. a. C, la democràcia atenenca va ser un
experiment autènticament revolucionari. Un experiment que, segons Pèricles,
havia donat lloc a una societat en la qual el ric i el pobre eren tractats amb igualtat,
en el que la pobresa no es considerava causa de vergonya excepte quan no es
feia res per remeiar-la, en que els ciutadans “estimaven l’art i la bellesa
sense excés, i conreaven el saber sense estovament”, en que cada ciutadà
podia viure la seva vida privada en llibertat i en que, de retruc, s’esperava
de cada ciutadà que s’impliqués en la defensa del bé comú de la mateixa ciutat
que li garantia aquesta llibertat i aquest benestar.
El sacrifici dels soldats
morts en la lluita contra Esparta s’emmarca en aquesta exaltació de la virtut
cívica, del compromís amb la llibertat i el bé comú de la ciutat, condicions
indispensables per la llibertat i el bé particular de cada ciutadà. L’agraïment
a la ciutat per aquests béns inestimables, combinat amb la vergonya que
causaria a tot bon ciutadà el no correspondre amb la defensa de la ciutat en
moment de perill, és el que explica que aquests soldats hagin preferit morir
amb honor a seguir gaudint de les seves riqueses amb vergonya. Pèricles ho
expressa de la següent manera:
“Cap d’aquests homes
es va acovardir pel desig de seguir gaudint de la seva riquesa, ni va ajornar
pas el perill amb l’esperança que un dia podria escapar de la seva pobresa i
enriquir-se. (…) Van encomanar a l’esperança la incertesa de la seva victòria
final, i a les seves pròpies forces el desafiament immediat que tenien al
davant. En aquest tràngol, també més decidits a resistir i a patir que a
salvar-se tot fugint, van evitar la deshonra i van fer front a la situació amb
les seves persones. En morir, en aquest brevíssim instant arbitrat per la
fortuna, es trobaven més al cim de la determinació que de la por. Aquests
homes, en actuar com ho van fer, van estar a l’alçada de la seva ciutat. Deure
dels que els han sobreviscut, doncs, és fer pregàries per una millor sort en
els designis bèl·lics, i dur-los a terme amb no menor resolució.”
Jo sóc fill d’una dóna
nascuda a Lleó i d’un home nascut a Catalunya fill d’un pare nascut a Astúries.
Com la majoria dels catalans i catalanes, sóc barreja de barreges. I el cas és
que si les meves famílies van venir aquí va ser perquè esperaven construir-se
un futur millor, i si podien tenir aquesta esperança és perquè generacions i
generacions de catalans i catalanes vinguts de tot arreu van fer el que van poder,
sovint en les pitjors condicions, per mantenir tan lliure i pròspera com van
poder aquesta castigada, esclafada i, tanmateix, orgullosa i tossuda nació. Les
oportunitats i la llibertat que les meves famílies van trobar aquí són causa
directa de les oportunitats i la llibertat que jo mateix he tingut. Ignorar-ho
seria desagraït però, a més, també seria imprudent. I és que avui, la societat
que va fer possibles aquestes esperances es troba en un autèntic estat de
setge, ja no militar com al 1714, però sí polític, econòmic i cultural. I si el
setge acaba amb Catalunya, amb la nostra petita gran ciutat, el que s’endurà
per davant no serà només una bandera o una institució, sinó la base mateixa
sobre la qual les nostres famílies han construït (amb major o pitjor fortuna,
en condicions més justes o més injustes) els seus projectes de vida.
Sortosament, els
sacrificis que avui en dia ens exigeix la situació no inclouen el sacrifici
suprem del que ens parla Pèricles. Sortosament, el Regne d’Espanya d’avui en
dia ja no viu en els anys 30, i ni la seva ciutadania ni la comunitat
internacional en la que el Regne es troba inserit no permetran a la seva
aristocràcia política recórrer a la fantasia morbosa de respondre a la voluntat
democràtica dels catalans tot fent desfilar la cabra de la Legión per la
Diagonal. La tardor serà, però, tensa i dura. Requerirà de sacrificis, no només
de “els polítics” o de “la societat civil”, sinó de tots i cadascun de
nosaltres, en major o menor mesura. Però tots els sacrificis que requereixi
seran infinitament menors als que comportaria el perdre l’oportunitat més gran
que hem tingut en els darrers 300 anys per bastir un país que no sigui una mica
lliure, sinó tan lliure com el país més lliure del món. No serà perfecte, però
serà nostre, de tots i totes els que hi vivim.
O sigui que tant el dia
d’avui, com aquesta tardor, requeriran d’audàcia, tant col·lectiva com
individual. Ens hi juguem la democràcia, i amb ella la llibertat. I això no és
només una qüestió de bells ideals, sinó de les bases de la felicitat personal,
del projecte de vida de cadascú. Perquè, com diu Pèricles en el seu Discurs
Fúnebre, “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.”
Coratge, doncs, que ens juguem el dret en el fons més fonamental, el que
Jefferson consagrà a la Declaració d’Independència dels EUA: el dret a la
recerca de la felicitat. El dret, en aquest cas, a cercar-la aquí, a Catalunya.
En llibertat.
11 setembre 2014
Posted
by Èpsilon http://www.perezlozano.cat/
